El nou independentisme

El nou independentisme: nou horitzó per a un país.

M'ha agradat aquest article d'en Josep Maria Pasqual que ha publicat avui al diari El Punt. Fa un repàs de l'independentisme català rellançat per ERC des de l'època d'Àngel Colom durant l'última dècada del segle XX i començament del XX, un partit que va superar la marginalitat política actualitzant el discurs independentista al moment i les necessitats d'aquest. És un text que encoratja un replantejament de discurs i una nova força dels arguments més enllà de 'fer governs'. 

[@more@]

Ara, que és moment de començar a generar pensament, em sento inspirat per l'article d'en Josep Maria Pasqual. En aquests moments tenim una Esquerra que ha pactat amb el partit socialista amb tres prioritats clares: aliar-se per desenvolupar i vigilar l'estatut; demostrar que és un partit seriós, de govern i capaç; i portar a terme força punts del seu programa, que reflexen la societat avançada i de benestar que es defensa. El discurs més independentista ha estat aparcat, perquè ha estat derrotat momentàniament per la rauxa estatutària: una aliança dèbil amb CiU per impulsar el text; no oposar-se clara i ràpidament al pacte Mas-ZP; haver-se limitat al 'no' en comptes de fer seus també el 'blanc', el 'nul' i fins i tot l'abstenció; i haver fet una campanya molt pobre en el referèndum.

Certament, la reforma de l'Estatut era una oportunitat per millorar el nostre autogovern i Esquerra ha quedat descol·locada un cop els altres partits l'han fet molt per sota de les expectatives i amb la sola intenció de penjar-se la medalleta. Ara els horitzons són molt més difícils i no ténen prou base social impulsora: o tornar a plantejar una reforma o anar a buscar l'estat propi. Ara com ara és molt arriscat fer un discurs potent en una o altra direcció, doncs acabem d'aprovar un text que s'està demostrant tant ineficaç com l'anterior -només cal veure la polèmica per la tercera hora del castellà o el finançament que no millora-. És un repte per al sobiranisme, que vol una de les opcions o les dues, trobar suport majoritari a la societat catalana.

Esquerra, a més, gaudeix d'una sèrie de particularitats que li causen dificultats però que alhora cal saber aprofitar-les, gestionar-les bé, són fortaleses i debilitats. Primer, d'Esquerra s'espera i s'exigeix més que a cap altre partit. Segon, s'espera que les condicions per arribar a pactes siguin elevades i notòries, que aportin beneficis clars per al país. Tercer, té unes bases ben mobilitzades que fan pujar idees des d'abaix fins a dalt, i a nivell local la participació és encoratjadora. Quart, té al seu costat la gran majoria del que jo en dic 'els teòrics de l'independentisme', o independentistes de pedra picada i amb principis durs, però no els té al costat incondicionalment perquè per definició s'aferren més a la idea que al partit.

 

 

EL NOU DISCURS: ENFORTIR LA LLIBERTAT NACIONAL PER ASSOLIR UNA NOVA SOCIETAT

L'horitzó social d'Esquerra ha estat, a partir de l'arribada de Carod a la direcció del partit, ha estat una societat del benestar a l'alçada dels païssos nòrdics, i sens dubte viure allà significa experimentar un altre tipus de llibertat que aquí només la podem teoritzar. Aquest ha de seguir éssent l'horitzó, i l'independentisme tindrà raó d'existir perquè és la única manera d'arribar-hi.

Per tant, la línia a seguir és la que proclama la voluntat d'assolir un estat del benestar de gran cobertura, unes infrastructures planificades amb racionalitat, una educació prestigiosa i de qualitat, una economia enfocada a competir en innovació i qualitat en comptes de fer-ho en costos laborals, una gestió ambiental molt exigent… tot això requereix de: uns recursos per dur-ho a terme que no tindrem a menys que disposem de la sobirania fiscal que l'estat espanyol ens nega alhora que ens exprimeix, una capacitat de decisió pròpia -competències- en tots els àmbits ja que l'estat espanyol no comparteix les nostres polítiques i ens les limita i bloqueja, i per últim el poder de convicció per tal de canviar convencions i maneres de fer arrelades en la societat.

Cal identificar la independència de Catalunya, dels Països Catalans, amb l'assoliment progressiu però decidit d'una nova societat amb uns valors diferents, la resolució decidida de conflictes públics -l'habitatge, el transport públic, l'assetjament escolar…-enfront la deixadesa política o el conformisme, una nova forma de fer política que s'autoexigeixi fer neteja d'institucions i demostri transparència en la gestió, un país on no faci patir el pagar impostos perquè els serveis i garanties públics són notoris, beneficiosos, universals, eficaços i erradicadors de pobresa.

 

Tampoc necessitem copiar mil·limètricament un model suec o un model finlandès. Un model català es pot basar en la idea que els catalans tenim del que hauria de ser el nostre estat del benestar i el funcionament de les institucions, assolir un model i nivell de vida similar als més envejats del món sense que calgui un producte nacional brut inassolible tot i que en aquest avenç sens dubte la nostra economia milloraria extraordinàriament -només cal veure els anàlisis que fa qualsevol economista sobre El Prat: les limitacions que imposa l'estat espanyol frenen el desenvolupament, suposen un llast enorme, i gestionat des d'aquí creixeria exponencialment arrossegant tota la nostra economia-.

Cal fer entendre, a més, que els tòpics contra l'independentisme són falsos: ni quedarem fora de la UE, ni es destruirà la nostra economia, ni es dividirà la societat entre catalans, espanyols i francessos… Han de caure per eliminar la por als entrebancs i poder avançar sense autoodis ni autolimitacions. Si és la independència el que ens ha de servir per millorar, cal que aquesta sigui vista com una opció possible i que hi han solucions vàlides per a les complicacions que podrien aflorar en un procés polític. Avui dia, països que han obtingut recentment la independència han assolit l'estatus d'estats membres de la Unió Europea, se'ls respecta, se'ls consulta, ténen poder polític propi dins la Unió i la seva llengua ha de constar arreu.

Per aconseguir-ho cal que un partit polític parlamentari i amb possibilitats de crèixer agafi aquests valors com a bandera. Esquerra pot fer-ho, perquè ja ha format part del seu discurs i s'assumeix de forma més o menys general. I per fer això és necessari que faci seus aquests valors i tingui ben clar el tipus de societat a la que aspira i que assolir la independència és la única via per poder arribar a aquest horitzó; és necessari que el discurs d'ERC sigui transformador i didàctic, que les seves propostes siguin els passos per millorar la societat, cal que aquest discurs i aquesta diferència siguin presents dins una obra de governar diferent o de fer oposició, cal que la política de pactes del partit avanci clarament cap aquest nou país que volem.

Esquerra pot ser el partit majoritari de Catalunya i dur-la a la independència si supera l'estancament dels esquemes polítics actuals, la manca general d'horitzó social, si assoleix fer arribar un missatge clar, un projecte concret i plausible, a la immensa majoria de ciutadans: més independència per millorar de debò, perquè és possible i ens ho mereixem. El català d'avui està decebut per la classe política i necessita que se l'engresqui, qualsevol català votarà a favor d'un partit o una proposta política que li faci entendre que millorarà de forma concreta i palpable la seva vida individual i la societat on viu.

I un cop la majoria del país torni a assumir que cal superar l'estatus polític actual -i això només Esquerra ho ha aconseguit ara i només Esquerra pot tornar a posar-ho en l'agenda política-, si hi ha una majoria política prou ambiciosa, farem un salt que -i a diferència de l'Estatutet, ara aniria de debò- ens permetrà canviar el marc polític. I quan sigui el moment de refrendar-lo, la societat catalana tindrà clar que qualsevol reforma d'aquest marc ha de garantir la sobirania política i fiscal.

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.