El Pacte Nacional per l’Educació

Poca ambició per l’Ensenyament Públic.

Properament s’acabarà de tancar el Pacte Nacional per l’Educació, que segons el Departament que regeix la Consellera Marta Cid "pretén que aquest sigui expressió del compromís amb el futur de
l’educació per part del conjunt de la societat, de la comunitat
educativa i del Govern".

Si bé és positiu que hi hagi una bona voluntat d’acord de la comunitrat educativa pel que fa a les polítiques que s’han de dur a terme, cal destacar que el principat sindicat de mestres (i propi a l’esquerra catalanista de Cid), la USTEC, s’ha posicionat en contra. Segons el sindicat no s’aposta clarament per l’Escola Pública mentre que es beneficien les empreses d’escola privada-concertada.

Per altra banda, trobo que estem lluny dels models educatius d’èxit, com el finlandès, del qual vull fer-ne cinc cèntims.

[@more@]

.-

És un Pacte Nacional que potser ha nascut coix o potser li han calculat malament totes les potes. Tot i ser molt necessari cercar la unitat en polítiques educatives per no anar canviant de model a cada legislatura o canvi de color, crec que hagués calgut dirigir-lo cap a un horitzó de primera posició. Ganes per part de la Generalitat no hi han faltat, persones competents hi han participat (poso per exemple el filòsof Josep Maria Terricabras, de categoria reconeguda), ni tampoc un pressupost per aplicar-lo dels majors que s’han destinat a Ensenyament (1.197 milions d’€uros fins al 2009, segons la Memòria Econòmica).

D’entre les novetats, trobem l’obertura dels centres escolars a partir del primer de setembre, fins al 30 de juny, oferint activitats ludicoeducatives. També trobem, i aquesta sí que és una proposta fonamental i necessària: un programa de reutilització dels llibres de text de cara al curs 2006/07. A l’entorn del Pacte també s’està discutint la implantació de la 6ena hora lectiva diària (és l’àmbit que s’endú més pressupost), que molts centres concertats ja oferien (facturant-la als pares, és clar); amb la inplantació general d’una hora més la Generalitat també es farà càrrec d’aquesta hora "extra" a les empreses educatives igual que amb l’escola pública. Destaco també l’impuls que es vol donar (ja veurem com s’aplica) a les hores de tutoria, d’orientació a l’alumne i d’atenció a les famílies.

L’altra cara del pacte, tal i com denuncia la USTEC, sindicat majoritari de professors de l’ensenyament a Catalunya, és que es manté el doble sistema (públic-concertat) quan el model concertat el va regular la LODE (1985) com a complement de l’extensió del sistema públic educatiu, mancat en els primer moments d’infrastructures. És un model que va emprar CiU amb gran profussió per tot el país, tot creant una falsa lliure elecció per d’una banda, finançar poc els centres públic i, per altra, desviar diners cap a empreses d’ensenyament i congregacions religioses que busquen la seva supervivència/rendibilitat econòmica (i que en ocasions transmeten valors/ideologies/creences que resulta incòmode finançar amb fons públics)

Jo m’esperava del Govern d’esquerres, i d’una conselleria en mans d’ERC, una actuació més decidida cap a la restricció dels concerts económics i l’ampliació de la xarxa pública tot dotant-la dels fons i prestigi que mereix. Sembla un Pla preparat per satisfer la "necessitat" actual de les famílies "d’aparcar" els nens a l’escola mentre els pares es dediquen a les seves ocupacions. Seguim sense implicar-nos decididament per canviar el model educatiu i fer-lo prou competitiu com per impulsar el futur de l’economia.

Per tenir clar cap a on hem d’anar, cal fer esment al país exemplar en resultats educatius, Finlàndia (amb 5 milions d’habitants i escaig la podem assimilar a Catalunya), que segons un informe de l’OCDE l’any 2003 ocupa el primer lloc del rànquing europeu. Quines son les claus d’aquests resultats?

1- Una inversió educativa per al funcionament de la xarxa al voltant del 6% del PIB. Quantitat considerable, però tot país que se n’hagi adonat que amb la Xina no competirà amb sous baixos i treball-deixalla sino amb creativitat i personal qualificat, tindrà clar que l’esforç mereix la pena. En qualsevol cas és una inversió propera a la mitjana europea.

2- Un sistema educatiu universal i gratuït (material escolar inclòs) des del naixement fins al doctorat. És obligatori des dels 7 fins als 16 anys, tot garantitzant l’equitat i l’accés a tothom. Les aules acullen entre 10 i 20 alumnes cadascuna. Ténen el transport escolar assegurat i un àpat a l’escola (des de fa 50 anys).

3- Un model lectiu clar i compromès, on l’administració fixa el 75% dels continguts i la resta va a càrrec dels centres amb participació activa de famílies i dels estudiants. Al final de l’ensenyament obligatori sumen unes 6.126 hores lectives, mentre que els catalans en fem més de 7.700.

4- Els professors: els millors d’una sel·lecció duríssima però efectiva. Tots passen per carreres de cinc anys i la majoria ténen un màster. Son realment mestres per vocació i la seva motivació és constant. El seu salari és d’uns 2.300€ mensuals (molts diuen que cobren poc) amb 13 setmanes de vacances anuals (els catalans en fem 16) i una jornada setmanal de 37 hores. També, cal dir-ho, són molt respectats a la societat finesa.

5- Implicació de les famílies. Tot i que, de mitjana, els alumnes finesos destinen una quarta part del temps que un català a fer els deures de l’escola, les famílies ténen un grau d’implicació molt major. Els pares poden triar la matriculació a l’escola pública que més destaqui en una o altra matèria (l’administració premia els bons resultats sectorials).

6- L’objectiu clar: el progrés de l’alumne. El principal repte dels centres i dels mestres és obtenir bons resultats de cada estudiant. Per això, en detectar un problema (econòmic, familiar, social o acadèmic) posen en marxa els molts mecanismes de prevenció. D’aquesta manera, entre el 60 i el 70% dels alumnes accedeixen al Batxillerat que els durà a la Universitat, i la resta passaràn a la formació professional; és difícil trobar cap finès que acabi l’ensenyament sense títol.

7- La llengua no és un problema sino un factor de coneixement i la tecnologia sempre hi és present. A Finlàndia tots els alumnes aprenen Suomi (finès), Suec (doncs va ser un país dins l’òrbita sueca, amb moltíssima població d’aquest origen), Anglès i Francès. També poden triar, dins l’ensenyament públic, aprendre Alemany o Rus. Els nois aprenen a fer servir els ordinadors des del primer curs.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.