L’Estatut fa tremolar els partits catalans

Cops de partit.

Com a conseqüència de les tensions arran de la
negociació de l’Estatut de Catalunya i el pacte de’n Mas amb en
Zapatero, els partits catalans i els seus líders s’han vist molt
afectats per les tensions internes.

A CiU la directiva està
allunyada de si mateixa i de les bases, al PSC i per ordre del PSOE es
qüestiona al propi Maragall, que encara cueja a banda i banda.
Mentrestant les iniciatives de Piqué li poden costar un disgust al si
del PP. També ERC s’enfronta a una dura negociació per aconseguir un
text acceptable mentre la seva militància esperona el partit cap al vot
contrari.[@more@]

El joc convergent.

Artur Mas pacta amb el president espanyol
el ‘Petit Estatut’, renunciant a la sobirania nacional i a la fiscal.
De fet no va negociar directament amb Zapatero sino amb Rubalcaba,
portaveu dels socialistes espanyols, acompanyat només amb en Madí i
sense coneixement ni consentiment del ‘número dos’ de la federació, el
líder d’UDC Duran i Lleida. El propi Jordi Pujol no creu que aquest
estatut pactat arribi lluny.

Per una banda Mas s’enfronta directament al votant mitjà, a les
bases i als càrrecs del partit que son veritablement nacionalistes.
Aquests se senten totalment desencoratjats, doncs CiU en els últims dos
anys feia un discurs prou dur i prou nacionalista, arribant a defensar
el concert econòmic a la ponència parlamentària de l’Estatut. Bases
nacionalistes que han d’encarar, pair i argumentar que el seu líder
esborri la ‘Nació’ i renuncii a un tracte fiscal just.

Per altra,
el partit federat i la ‘vella guàrdia’. Duran s’ha sentit marginat
totalment de l’acord estatutari tot i haver participat de la foto
final, mentre que Josdi Pujol, família i afectes ja han sentenciat que
‘és un estatut que no ha de durar gaires anys’, tot malfiant-se de’n
Mas.

L’equilibri dels socialistes

Però el PSC també va trencar la unitat d’acció del ‘quadripartit’
en el moment que anunciava presentar esmenes al Congrés després d’haver
perdut les seves iniciatives a la negociació del Parlament. Una
negociació molt dura on Maragall sovint apuntava més alt que el seu
propi partit.

De fet això pot costar-li car. Un cop fornejat l’estatut al
Parlament els socialistes van prescindir de Maragall per només escoltar
Zapatero, mentre l’un feia un paper discret i anava fent alguna
declaració, l’altre s’enduia tot el protagonisme. Fins a tal punt
Maragall ha estirat als socialistes lluny del nacionalisme espanyol que
els propis socialistes espanyols intenten ara imposar en Montilla com a
proper líder del PSC i fer-lo candidat a la Generalitat. Montilla és
vist com un ‘garant’ de la ‘moderació’ dins el partit socialista, és,
de fet, un ‘home de Zapatero’, per això mateix, i per la incomoditat
que els genera Maragall als propis socialistes, Montilla és un candidat
fort per encapçalat el PSC.

Maragall ho sap. És conscient que no
només pot perillar l’Estatut que ha volgut liderar, sino també la
Presidència de la Generalitat que ell ostenta. Un dels paranys del
pacte Mas-ZP és que CiU ha de retornar al poder a Catalunya, i això
exclou al president actual. Maragall maragalla per contentar ERC una
vegada i el PSOE a la següent. Maragall encara cueja, però sens dubte
rep unes pressions enormes per expulsar Esquerra, cosa que deixaria en
minoria al Govern i podria desembocar en unes eleccions anticipades que
el PSOE i CiU reclamen i ERC no tem.

Dissidència al PP

Piqué,
per la seva banda, ha rebut una bona estirada d’orelles. Ell, que
sempre ha defensat un estatut poc ambiciós, que no dono problemes a
Madrid i on ERC no hi sigui, ha volgut apropar-se al pactat entre Mas i
Zapatero, perquè realment li agrada i s’hi podria trobar còmode.

Ara
bé, l’estratègia del PP ja sabem que és molt diferent, i des de dalt
s’ha desautoritzat totalment a Piqué, que no ha tingut més remei que
callar i acceptar. Això ha provocat que el PPC un dia vulgui negociar
el seu apropament a l’estatut pactat i el matí següent reculli
signatures en contra d’aquest.

Dins el PPC sempre hi han hagut
sectors enfrontats, segons els nivells de nacionalisme espanyol o
d’ideologia liberal. L’estrebada d’orelles que ha patit Piqué, potser
més sonora que d’altres, aprofundeix en aquesta divisió i dificulta el
creixement d’aquest partit de cara a fer-se amb una part de l’electorat
convergent, potser el més lligat a interessos econòmics.

D’ERC
en parlaré més endevant, doncs ha aconseguit situar-se un altre cop al
centre de l’escenari polític malgrat la ‘gran foto’ del ‘petit estatut’
que PSOE i CiU s’han fet. Té, doncs, molt a dir i molt a decidir, doncs
la seva acció respecte a l’Estatut pot millorar-lo significativament o
popularitzar el seu rebuig. I, tot sigui dit, les bases ténen molt clar
que el rebutjaran si les millores no són substancials.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.